El Toubab, present, passat i futur

Aprofito aquest post per enllaçar-vos el darrer article que he publicat a la revista mensual NW Revista de Reus sobre el músic Jaume Blanc, que ara mateix es coneix artísticament com El Toubab i que acaba de treure un disc que ben aviat presentarà al Teatre Bartrina de Reus. Com podreu llegir a l’article, Blanc ha decidit anomenar-se El Toubab, el nom que reben els europeus al Senegal, el país que li ha robat el cor. Aquí trobareu l’article de NW: Jaume Blanc – NW

Precisament i coincidint amb la sortida al mercat de “Viaje sin retorno”, l’excel·lent programa de televisió del Canal 33, Karakia, va dedicar un reportatge al Jaume Blanc i a la seva companya senegalesa i la cuina d’aquest país africà. Recomano el programa i també la història que hi ha al darrera.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4548051

Però en aquest article m’agradaria recordar una mica amb més detall la relació que des de fa més de 15 anys tinc amb el Jaume Blanc, un músic que vaig conèixer quan treballava al diari El Punt i em va fer arribar el seu disc “The first message”, en aquella època formant part dels Presidents amb l’Oriol Mas i el David Mas Fossas i practicant allò que van anomenar RMA (Rock Accelerat Melòdic), una etiqueta que no va triomfar. A partir d’un seguit de circumstàncies personals i laborals vaig agafar una certa amistat amb el Jaume que s’ha anat consolidant amb els anys. Fins i tot vam intentar fer negocis junts amb una productora de concerts -l’Angúnia- que, sortosament, mai va convertir-se en realitat. He de dir que han estat diferents les experiències que varem compartir a la furgoneta i als concerts, sobretot quan aquests ja s’havien acabat. Recordo com van quedar els camerinos dels Sangratït en un concert a Tortosa o d’altres concerts a Torredembarra, o amb les germanes LLanos del grup Dover després de la seva actuació a La Selva. Algun dia potser en fem un llibre. Qui sap!

Els records i els anys em porten al cap que fins i tot una fotografia meva al Teatre Bartrina va servir per il·lustrar les pàgines interiors del segon disc del grup, el treball “No comission”, que va sortir al mercat el 1999, encara al segle passat, i que va permetre una evolució en la música del grup cap al rock sense gaire més etiquetes.

Al llarg d’aquests anys he anat seguint l’evolució del Jaume Blanc i sempre que he tingut l’oportunitat he intentat recolzar-lo a través dels meus articles. De la portada a la revista Meridional -una revista d’oci i cultura que vaig crear fa dotze anys- fins al Diari El Punt, al Diari de Tarragona o a La Vanguardia, sempre que he pogut he anat escrivint dels diversos projectes del Jaume i companyia. Aquí us enllaço amb els PDF’s d’alguns articles que he fet sobre els diferents projectes d’aquest músic i compositor incansable darrera el somni de dedicar-se a la música. Llegireu un article sobre els Té Verde, un altra sobre la participació del grup en un homenatge a Leño i un altre ja sobre el projecte El Toubab publicat a La Vanguardia i la gira que va fer per Europa amb Juantxo d’Skalariak.

Voz de los nadie-leño

Té verde

El Toubab. Gira Europea en rodalies

 

Tampoc vull deixar-me en aquest article les excel·lents relacions que he mantingut amb el David Mas Fossas, cantant de Presidents i després fundador de La Voz de los Nadie i de Té Verde. El David  ha fet un viatge musical similar al meu. Va passar del rock dur al punk per acabar al jazz, potser la música més lliure i punk de totes les músiques. Ara el David el trobem en el grup Carpaccio.Bit, un projecte que sembla prometedor i que espero poder veure algun dia en directe. Aquí el podeu descobrir.

http://instantecarpaccio.webnode.es/

Educació lliure per acomiadar el suplement de ‘La Vanguardia’

Avui us deixo penjats els tres pdf’s del meu article d’aquest divendres al suplement de Tarragona de La Vanguardia. Malhauradament aquest serà el darrer article del suplement perquè la direcció del diari ha decidit suprimir-lo després de prop de sis anys d’editar-lo setmanalment. Jo hi he col·laborat  en els darrrer any i mig i n’estic molt satisfet del resultat,  però sembla que l’empresa no ho comparteix.

En el meu reportatge d’avui escric sobre nous sistemes d’educació i d’experiències al voltant de l’educació lliure, de l’educació activa i de l’ensenyament a casa, uns sistemes que ens faríen replantejar moltes coses i que val la pena de conèixer. Aquí teniu uns enllaços per conèixer una mica més sobre el tema. Val la pena descobri el Submarí lila i L’alzina de mussol, un projecte a l’Aula de Natura Les esplanes a Nulles (Alt Camp). Tot i la foto, aquest projecte és molt més que le gallinetes i els cavalls i sortir al camp.

LV Educació lliure 1

Lv Educació lliure 2

lv educacio lliure 3

Entre l’oblit i la memòria

Fa uns dies un company periodista em preguntava pel meu interès pels anomenats Fets de Solivella en llegir la crònica de la presentació d’un llibre de Josep Maria Sans Travé que va aparéixer la setmana passada en el suplement de Tarragona de La Vanguardia. Aquesta crònica no és res més que la continuació d’un treball més extens que havia aparegut en aquest diari unes setmanes abans a partir de la publicació del llibre d’aquest important historiador de les comarques de Tarragona que dirigeix l’Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat del Vallès. Com que moltes vegades el problema de la premsa escrita és la seva caducitat, aquí us deixo en format PDF. el reportatge aparegut a La Vanguardia que consta de tres pàgines i es  titula “Entre l’oblit i la memòria”.

lv sOLIVELLA1

lv sOLIVELLA2

LV SOLIVELLA3

 

 

 

 

Roger Mas al Teatre Fortuny

Des de dijous passat podeu trobar al quiosc  a la ciutat de Reus un nou exemplar, el dotzè, de la revista NW Revista de Reus, un mitjà de comunicació que tot just acaba de celebrar el seu primer aniversari i que aprofito des d’aquest blog de felicitar públicament i per lloar la gosadia dels periodistes que l’han impulsat en una època tan complicada com és l’actual.

Aquí us deixo el pdf amb l’article sobre el concert que el cantautor solsoní Roger Mas va oferir el passat mes de desembre al Teatre Fortuny de Reus. El podeu llegir clickant aquí: Roger Mas – NW_12.p34.