Aprofito aquest post per enllaçar-vos el darrer article que he publicat a la revista mensual NW Revista de Reus sobre el músic Jaume Blanc, que ara mateix es coneix artísticament com El Toubab i que acaba de treure un disc que ben aviat presentarà al Teatre Bartrina de Reus. Com podreu llegir a l’article, Blanc ha decidit anomenar-se El Toubab, el nom que reben els europeus al Senegal, el país que li ha robat el cor. Aquí trobareu l’article de NW: Jaume Blanc – NW
Precisament i coincidint amb la sortida al mercat de “Viaje sin retorno”, l’excel·lent programa de televisió del Canal 33, Karakia, va dedicar un reportatge al Jaume Blanc i a la seva companya senegalesa i la cuina d’aquest país africà. Recomano el programa i també la història que hi ha al darrera.
http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4548051
Però en aquest article m’agradaria recordar una mica amb més detall la relació que des de fa més de 15 anys tinc amb el Jaume Blanc, un músic que vaig conèixer quan treballava al diari El Punt i em va fer arribar el seu disc “The first message”, en aquella època formant part dels Presidents amb l’Oriol Mas i el David Mas Fossas i practicant allò que van anomenar RMA (Rock Accelerat Melòdic), una etiqueta que no va triomfar. A partir d’un seguit de circumstàncies personals i laborals vaig agafar una certa amistat amb el Jaume que s’ha anat consolidant amb els anys. Fins i tot vam intentar fer negocis junts amb una productora de concerts -l’Angúnia- que, sortosament, mai va convertir-se en realitat. He de dir que han estat diferents les experiències que varem compartir a la furgoneta i als concerts, sobretot quan aquests ja s’havien acabat. Recordo com van quedar els camerinos dels Sangratït en un concert a Tortosa o d’altres concerts a Torredembarra, o amb les germanes LLanos del grup Dover després de la seva actuació a La Selva. Algun dia potser en fem un llibre. Qui sap!
Els records i els anys em porten al cap que fins i tot una fotografia meva al Teatre Bartrina va servir per il·lustrar les pàgines interiors del segon disc del grup, el treball “No comission”, que va sortir al mercat el 1999, encara al segle passat, i que va permetre una evolució en la música del grup cap al rock sense gaire més etiquetes.
Al llarg d’aquests anys he anat seguint l’evolució del Jaume Blanc i sempre que he tingut l’oportunitat he intentat recolzar-lo a través dels meus articles. De la portada a la revista Meridional -una revista d’oci i cultura que vaig crear fa dotze anys- fins al Diari El Punt, al Diari de Tarragona o a La Vanguardia, sempre que he pogut he anat escrivint dels diversos projectes del Jaume i companyia. Aquí us enllaço amb els PDF’s d’alguns articles que he fet sobre els diferents projectes d’aquest músic i compositor incansable darrera el somni de dedicar-se a la música. Llegireu un article sobre els Té Verde, un altra sobre la participació del grup en un homenatge a Leño i un altre ja sobre el projecte El Toubab publicat a La Vanguardia i la gira que va fer per Europa amb Juantxo d’Skalariak.
El Toubab. Gira Europea en rodalies
Tampoc vull deixar-me en aquest article les excel·lents relacions que he mantingut amb el David Mas Fossas, cantant de Presidents i després fundador de La Voz de los Nadie i de Té Verde. El David ha fet un viatge musical similar al meu. Va passar del rock dur al punk per acabar al jazz, potser la música més lliure i punk de totes les músiques. Ara el David el trobem en el grup Carpaccio.Bit, un projecte que sembla prometedor i que espero poder veure algun dia en directe. Aquí el podeu descobrir.
http://instantecarpaccio.webnode.es/
Les perles de l'Isaac 