El Toubab, present, passat i futur

Aprofito aquest post per enllaçar-vos el darrer article que he publicat a la revista mensual NW Revista de Reus sobre el músic Jaume Blanc, que ara mateix es coneix artísticament com El Toubab i que acaba de treure un disc que ben aviat presentarà al Teatre Bartrina de Reus. Com podreu llegir a l’article, Blanc ha decidit anomenar-se El Toubab, el nom que reben els europeus al Senegal, el país que li ha robat el cor. Aquí trobareu l’article de NW: Jaume Blanc – NW

Precisament i coincidint amb la sortida al mercat de “Viaje sin retorno”, l’excel·lent programa de televisió del Canal 33, Karakia, va dedicar un reportatge al Jaume Blanc i a la seva companya senegalesa i la cuina d’aquest país africà. Recomano el programa i també la història que hi ha al darrera.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4548051

Però en aquest article m’agradaria recordar una mica amb més detall la relació que des de fa més de 15 anys tinc amb el Jaume Blanc, un músic que vaig conèixer quan treballava al diari El Punt i em va fer arribar el seu disc “The first message”, en aquella època formant part dels Presidents amb l’Oriol Mas i el David Mas Fossas i practicant allò que van anomenar RMA (Rock Accelerat Melòdic), una etiqueta que no va triomfar. A partir d’un seguit de circumstàncies personals i laborals vaig agafar una certa amistat amb el Jaume que s’ha anat consolidant amb els anys. Fins i tot vam intentar fer negocis junts amb una productora de concerts -l’Angúnia- que, sortosament, mai va convertir-se en realitat. He de dir que han estat diferents les experiències que varem compartir a la furgoneta i als concerts, sobretot quan aquests ja s’havien acabat. Recordo com van quedar els camerinos dels Sangratït en un concert a Tortosa o d’altres concerts a Torredembarra, o amb les germanes LLanos del grup Dover després de la seva actuació a La Selva. Algun dia potser en fem un llibre. Qui sap!

Els records i els anys em porten al cap que fins i tot una fotografia meva al Teatre Bartrina va servir per il·lustrar les pàgines interiors del segon disc del grup, el treball “No comission”, que va sortir al mercat el 1999, encara al segle passat, i que va permetre una evolució en la música del grup cap al rock sense gaire més etiquetes.

Al llarg d’aquests anys he anat seguint l’evolució del Jaume Blanc i sempre que he tingut l’oportunitat he intentat recolzar-lo a través dels meus articles. De la portada a la revista Meridional -una revista d’oci i cultura que vaig crear fa dotze anys- fins al Diari El Punt, al Diari de Tarragona o a La Vanguardia, sempre que he pogut he anat escrivint dels diversos projectes del Jaume i companyia. Aquí us enllaço amb els PDF’s d’alguns articles que he fet sobre els diferents projectes d’aquest músic i compositor incansable darrera el somni de dedicar-se a la música. Llegireu un article sobre els Té Verde, un altra sobre la participació del grup en un homenatge a Leño i un altre ja sobre el projecte El Toubab publicat a La Vanguardia i la gira que va fer per Europa amb Juantxo d’Skalariak.

Voz de los nadie-leño

Té verde

El Toubab. Gira Europea en rodalies

 

Tampoc vull deixar-me en aquest article les excel·lents relacions que he mantingut amb el David Mas Fossas, cantant de Presidents i després fundador de La Voz de los Nadie i de Té Verde. El David  ha fet un viatge musical similar al meu. Va passar del rock dur al punk per acabar al jazz, potser la música més lliure i punk de totes les músiques. Ara el David el trobem en el grup Carpaccio.Bit, un projecte que sembla prometedor i que espero poder veure algun dia en directe. Aquí el podeu descobrir.

http://instantecarpaccio.webnode.es/

Educació lliure per acomiadar el suplement de ‘La Vanguardia’

Avui us deixo penjats els tres pdf’s del meu article d’aquest divendres al suplement de Tarragona de La Vanguardia. Malhauradament aquest serà el darrer article del suplement perquè la direcció del diari ha decidit suprimir-lo després de prop de sis anys d’editar-lo setmanalment. Jo hi he col·laborat  en els darrrer any i mig i n’estic molt satisfet del resultat,  però sembla que l’empresa no ho comparteix.

En el meu reportatge d’avui escric sobre nous sistemes d’educació i d’experiències al voltant de l’educació lliure, de l’educació activa i de l’ensenyament a casa, uns sistemes que ens faríen replantejar moltes coses i que val la pena de conèixer. Aquí teniu uns enllaços per conèixer una mica més sobre el tema. Val la pena descobri el Submarí lila i L’alzina de mussol, un projecte a l’Aula de Natura Les esplanes a Nulles (Alt Camp). Tot i la foto, aquest projecte és molt més que le gallinetes i els cavalls i sortir al camp.

LV Educació lliure 1

Lv Educació lliure 2

lv educacio lliure 3

Entre l’oblit i la memòria

Fa uns dies un company periodista em preguntava pel meu interès pels anomenats Fets de Solivella en llegir la crònica de la presentació d’un llibre de Josep Maria Sans Travé que va aparéixer la setmana passada en el suplement de Tarragona de La Vanguardia. Aquesta crònica no és res més que la continuació d’un treball més extens que havia aparegut en aquest diari unes setmanes abans a partir de la publicació del llibre d’aquest important historiador de les comarques de Tarragona que dirigeix l’Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat del Vallès. Com que moltes vegades el problema de la premsa escrita és la seva caducitat, aquí us deixo en format PDF. el reportatge aparegut a La Vanguardia que consta de tres pàgines i es  titula “Entre l’oblit i la memòria”.

lv sOLIVELLA1

lv sOLIVELLA2

LV SOLIVELLA3

 

 

 

 

Roger Mas al Teatre Fortuny

Des de dijous passat podeu trobar al quiosc  a la ciutat de Reus un nou exemplar, el dotzè, de la revista NW Revista de Reus, un mitjà de comunicació que tot just acaba de celebrar el seu primer aniversari i que aprofito des d’aquest blog de felicitar públicament i per lloar la gosadia dels periodistes que l’han impulsat en una època tan complicada com és l’actual.

Aquí us deixo el pdf amb l’article sobre el concert que el cantautor solsoní Roger Mas va oferir el passat mes de desembre al Teatre Fortuny de Reus. El podeu llegir clickant aquí: Roger Mas – NW_12.p34.

Sans Travé presenta el seu llibre a Solivella

Aquí us deixo l’article publicat aquest divendres 18 de gener al suplement de Tarragona de “La Vanguardia” sobre la presentació a Solivella del darrer llibre de l’historiador Josep Maria Sans Travé que parla sobre els Fets de Solivella durant la Guerra Civil.

El podeu llegir aquí. LV Sans Travé 18-1-13

Ens activem un altre cop

Aquest blog ha estat inactiu els darrers dos anys. Crec que ja ha arribat el moment de tornar-nos a posar en marxa. Ara mateix i després de diferents canvis professionals em dedico a això del periodisme i la comunicació com a freelance. Aprofitaré aquest blog a partir d’ara per enllaçar-vos articles i diverses col·laboracions que vaig fent per aquí i per allà i també per recuperar alguns articles que cregui interessants. Salut i benvinguts un altre cop.

Entrevista amb Peret

Aquí us deixo l’entrevista que li he fet al Peret i que he publicat al Diari. Us deixos el link.

Salut i rumba.

‘Cada día disfruto más con la rumba’

A punto de cumplir los 75 años, Peret se mantiene en activo. Esta noche (21.00h) actúa en el Auditori deBarcelona presentando su nuevo disco, ‘De los cobardes nunca se ha escrito nada’. Próximamente recibirá de la Academia de la Música el premio por toda su trayectoria

Veo que le gusta rodearse de jóvenes, como ha demostrado en su disco con La Mari de Chambao y Marina de Ojos de Brujo.

Claro, pero también me gusta rodearme de viejecitos como yo con buen carácter. Me gusta la gente.

¿El título de su último disco es una provocación?

No, no. Te cuento de dónde viene. Estaba con la gente de la discográfica y me preguntaron si estaba contento con el disco. Les respondí que sí, porque era un disco valiente y arriesgado en el que nos jugábamos mucho. También les dije que de los cobardes nunca se había escrito nada. Tuvieron claro que ése sería el título del disco.

¿La rumba casa con todo?

Diría que sí, pero hay estilos como el vals con los que es muy difícil la unión, aunque yo la he hecho.

¿A los 75 años se ve con ganas de continuar en el escenario?

He arrinconado muchas canciones, pero estoy convencido de que estarán en el próximo disco.

¿Es el Peret de siempre?

Sí, pero con algún cambio. Ahora llevo barba y antes no la llevaba. En la forma de sentir la música también vas cambiando, pero lo que tengo claro es que cada vez disfruto más con la música.

¿Con la edad ha decidido reducir el ritmo en sus conciertos?

Las velocidades de otras épocas no las podría aguantar. Pero tampoco los jóvenes rumberos pueden aguantar mi ritmo actual. Para hacer rumba se necesita mucho nervio y temperamento.

¿A usted le han cerrado alguna vez las puertas?

Nunca. Actué en el Liceu en 1972 y lo hice cobrando, no pagando, como lo tienen que hacer los artistas actuales.

¿Qué ve cuando mira atrás?

Depende. En ocasiones veo cosas en blanco y negro que me gustan. Tengo cierta nostalgia de épocas pasadas, pero también veo cosas que no me gustan.

¿Por ejemplo?

Veo el Hospital Clínic de aquella época y veo el de ahora y hay una gran diferencia. También recuerdo el estraperlo y las cartillas de racionamiento. Afortunadamente son historia, aunque me gustaría que volviera la alegría de esa época. Éramos más pobres pero vivíamos contentos.

¿Lo cree en serio?

No lo creo, lo veo. Veo a la gente por la calle y recuerdo cómo antes cantaban y bailaban. Ahora sólo veo gente preocupada.

¿Y la falta de democracia?

Tras la muerte de Franco, en Televisión Española me preguntaron por la democracia. Les dije que apoyaba la democracia, pero no quería perder la alegría como les había ocurrido a Bélgica, Suiza o Alemania.Desafortunadamente nos ha sucedido lo mismo.

¿Tuvo problemas con la censura?

Nunca, los he tenido ahora.

Explíquese, por favor.

En Que levante el dedo hablaba de los banqueros y de la Iglesia. Estuvo vetada en muchas partes.

¿Por qué quiso devolver el premio Ondas?

Todo ocurrió cuando Julia Otero me comentó lo del premio Ondas a Jorge Javier Vázquez y entonces decidí que no quería compartir un premio con esa persona. Por eso dije que devolvería el que me habían dado hace años. Después me enteré de que se burlaron de mí en el programa de Jordi González.

¿Cómo le sentó?

Soy mayor, tengo un enfisema muy grave y no duraré mucho, pero he dicho que si a alguna de esas dos personas les dan algún día la Creu de Sant Jordi, por ejemplo, quiero que devuelvan la mía. No quiero compartir nada con esa clase de gente.

Tots som capital

Avui he decidit recuperar l’activitat al meu blog més de sis mesos després del darrer post. A veure si ara sóc més formal.

Us deixo amb un article d’opinió que he publicat al Diari. És en castellà.

Circo, toros, fútbol y… la capital

“Panem et circenses” (pan y circo) decían los romanos hace miles de años. La frase derivó en España en el pan y toros –aunque esta cita quizás pase a la historia en Catalunya–. Después conocimos el pan y fútbol, que sirve para enmascarar casi todos los problemas. Ahora la frase bien podría ser pan y capitalidad. Creo que esto es lo que están haciendo algunos de los personajes públicos de nuestras comarcas, entretener a la plebe para que se olvide realmente de los problemas reales del territorio o para evitar tomar decisiones que puedan comprometerles en el futuro. Todo se soluciona hablando de la capitalidad y, sobre todo, negándola al otro.
Veo como se incitan los más bajos instintos bajo un paraguas de tolerancia, hablando y escribiendo «en positivo y desde la concordia». Se defiende la legítima capitalidad de Tarragona como algo intocable o sobrenatural y se escriben artículos en los que niegan a Reus casi el derecho a existir como si no pudiera reclamar un mayor poder de decisión. Incluso un articulista llegó a comparar textualmente la relación entre Reus y Tarragona con la relación entre Alcorcón y Madrid o Badalona y Barcelona.
Mi fórmula para intentar alcanzar un consenso es distinta. Viajar un poco mitiga tanta ignorancia. Tan sólo es necesario desplazarse trece kilómetros en cualquiera de los dos sentidos para comprobar las potencialidades de ambas ciudades y del Camp en su conjunto que, como dijo el delegado del Govern Xavier Sabaté, debe de ser compartido. Quien no lo vea así, le recomiendo una visita al oculista, deseando que a estos no les crezca la lista de espera.

Torna la Banda Trapera

Atenció fans del punk més autèntic que s’ha fet a Catalunya i a l’Estat. Us faig arribar el teletipus d’Efe que confirma que La Banda Trapera tornarà a actuar a Catalunya un únic dia. Una gran notícia, sí senyor…

http://www.youtube.com/watch?v=5o_Gr7x-Dvw&feature=player_embedded

“La Banda Trapera del Río reaparecerá el 13 de junio en Cornella
El primer grupo punk de España, La Banda Trapera del Río, volverá a reunir a sus componentes originales para ofrecer un único concierto, en concreto el próximo 13 de junio en su localidad natal, Cornella de Llobregat, ha informado hoy a Efe su cantante y líder, Miguel Angel Sánchez, Morfi Grey.Fundada en Cornella (Barcelona) en 1976, La Banda Trapera del Río la integraban Morfi Grey, voz y guitarra; Tío Modes, guitarra; Jordi Pujadas ‘El Subidas’, bajo; y Raf Pulido, batería, que en su primera época grabaron dos elepés, ‘La Banda Trapera del Río’ y ‘Guante de guillotina’.La Banda Trapera del Río, la primera banda punk del extrarradio barcelonés y uno de los grupos emblemáticos del rock and roll en Barcelona, se reunificó en septiembre de 1993, once años después de su separación y editó en 1995 un disco en directo que recogía sus viejos éxitos, ‘Directo a los cojones’.En noviembre del 2004 falleció Tío Modes, y un año después los supervivientes le rindieron homenaje con un concierto en Sant Just Desvern.Ahora, una vez reeditados sus discos y con un libro sobre el grupo escrito por Jaime Gonzalo, La Trapera volverá a reunirse el 13 de junio en la Plaza Catalunya de Cornella en ‘un único concierto’ en toda España, gratuito e incluido en la Fiesta Mayor de la localidad, según Morfi.El acto, según el vocalista catalán, servirá también para tomar imágenes para el documental ‘Venid a las cloacas’, dirigido por Dani Arasanz y que se ha empezado a rodar hace escasos días.’Con la reedición de los discos, el libro y ahora el documental cerraremos la trilogía. Mucha gente joven que no nos vio en su día nos pedía que actuáramos una vez más, no han llamado para muchos homenajes, pero yo tampoco me veía sin Tío Modes en el escenario.Será una única noche divertida y ya está’, afirma Morfi Grey.En este concierto, integrarán La Banda Trapera del Río Morfi Grey, voz; Raf Pulido, batería; y Jordi ‘el Subidas’, bajo; a los que se unirán el hijo de Raf, Raúl Pulido, como guitarra solista; y Fosy, componente de Cancerberos, a la guitarra y voz.’Ya hemos hecho un ensayo y sonó muy bien, muy potente’, ha explicado Morfi Grey”

Per cert, us recomano el llibre que el Jaime Gonzalo, el director de Ruta 66 va escriure sobre La Banda Trapera del Río i la Barcelona underground dels 70.

No et moris mai Robert!

No es tracta de recordar peripècies viscudes i llunyanes en el temps, però el triomf de Robert Plant en els darrers Grammy, formant un duet amb Alison Kraus, m’ha portat a la memòria una ja llunyana nit de 1990, concretament el 16 de maig, en el desaparegut Studio 54, discoteca i sala de concerts situada en el Paral·lel de Barcelona.

Hi actuava l’artista en una sala abarrotada per a presentar el seu últim disc en solitari Manic Nirvana. Un espectador situat darrere meu no va parar de cridar-li a Robert Plant amb la senzilla però contundent frase “No et moris mai Robert!”. El crit li va sortit de l’ànima a aquest seguidor de l’ex líder dels Led Zeppelin, per a alguns la més gran banda de rock de tots els temps, superant els Stones o els Beatles. A més, es va escoltar clarament en un moment que el públic guardava silenci. En aquell concert molts ho esperaven però Plant no va interpretar el clàssic “Stairway to heaven”, si malament no ho recordo. Va ser l’únic però a una gran nit de rock and roll. (De fet, gràcies a aquest blog d’internet he pogut retrobar el set-list d’aquella nit i el clàssic per excel·lència dels Zeppelin no hi apareix, per tant recordo bé).

Des d’aquell concert a l’Studio 54 (en guardo l’entrada, ara que ja no se’n fan!) he estat un gran seguidor de tota la seva trajectòria. El disc amb l’Alison Krauss no té res a veure amb tot el que Robert Plant ha fet fins a l’actualitat, però és totalment recomanable, per passar una estona de tranquil·litat i força reconfortant. El jurat dels Grammy han triat ‘Raising sand’ i l’han reconegut com el millor disc de l’any, millor disc de folk/americana contemporani, millor gravació de l’any, millor col·laboració vocal country -amb la cançó “Killing the blues”- i millor col·laboració pop amb lletra -pel tema “Rich woman”-. No sé si tantes distincions són excessives, però el disc val la pena descobrir-lo.

PD. Aquest és el set list del concert de l’Studio 54:

01 Watching you
02 Nobody’s fault but mine
03 Billy’s revenge
04 Tie dye on the highway
05 In the mood
06 No Quarter
07 Liar’s dance
08 Going to California
09 Tall cool one
10 Immigrant song
11 Nirvana
12 Hurting King (I’ve Got My Eyes On You)
13 Big Log
14 Misty mountain hop